Hauria d’haver-te dit que les mans
estaven buides de no sentir-te.
Hauria d’haver-te dit que les raons m’esfugiren
de tant en tant com la pluja.
Abans de sentir-te oblidava el teu cant
i si no fos el que soc, ni el que dic,
no hauries d’haver endevinat
que lluny dels teus ulls no hi ha miracles,
que la nit és de vegades llarga i fosca,
que tu, com jo, som estranys
i que no et conec, ets tu, soc jo.
Ara em diuen que estàs lluny,
ara em diuen que ja no hi ets.
Després d’haver fugit, ja no sóc ací,
però sent les teues mans buides,
buides com ahir.
