Te fractura como un dolor
y te acompaña, vacío y abandono.
Deja y sientes, lloras y pides,
te aleja, sabes y mientes, crees,
como quien cree y no te ve.
A fatal destiny in your mouth
A glimpse of effervescence,
pregnancy of wisdom, faith,
unregard my time, should you?
Y aleja el cáliz de tu vientre,
corrupta señal de miseria
fagocitada, putrefacta, perdida.
I asked for some sugar in my bowl,
bitter or empty, feeling sad again, no more.
An impressive look, actually never looking.
La calidez de tu vientre.
Es fa de nit, de vegades,
i de vegades es fa de dia,
i esperes terres promeses,
i rius que no creixen, creuats,
i llàgrimes, de vegades massa,
i silencis, còmplices i absurds,
i oblits, teus i de vegades meus.
And my time has to be forgiven, again,
like an empty bowl, your sugar flow,
the warmness of a cracked soul
in the deepness of a whale belly.

To err is human; to forgive, divine. (Alexander Pope)