A l’aguait de llunes farcides d’oblit
sent la presó de les raons,
el trencall de les veus altives
que em sospiten de no hi ser,
de no fer costat als desitjos,
nombrosos i arrelats,
no hi sóc, mai no podré ser hi,
amagat al plaer de perdrem
entre veus tendres al amaneixer
de les llums que mai no m’han vist,
de les mans llampades de carmí,
dels ulls estranys d’un mateix,
m’ofegue entre les tecles
que no he deprés a tocar,
mai no trobaré el swing
de les lletres que no escriga
i no ballaré les vespres de no res
si no entenc les festes de després,
obert al trencall dels dies perduts
no vull deixar de ser el xiquet
que s’engrunsava sense arbres,
que somniava amb pells verges
i llunes nues.
